SENIOR I EL COR BRUTAL

MENYS ÉS MÉS

Després de la grata sorpresa que va suposar "L'Experiència Gratificant", Sènior i El Cor Brutal tornen a la càrrega amb "Gran", un disc més reposat i ric en matisos que confirma la beneïda imprevisibilitat del camí recorregut per la banda. El dissabte 10 de desembre van presentar el disc en el Teatre El Micalet, i demà, diumenge 18, presenten les cançons en format més íntim i recollit en el pub El Tornillo de València, tal com ens explica el cervell del grup, el cantant i compositor Miguel Angel Landete.

Presentareu el nou disc gran el dissabte passat al Teatre El Micalet, i va ser tot un éxit...

Sí, estem prou contents. Vam omplir el lloc, va sonar be, a la gent li va agradar, cap queixa.

A més vau omplir el lloc a la mateixa hora en que es jugava un Madrid-Barça, deixant a banda unes crítiques immillorables. Néstor Mir parlava d’una nit històrica per al rock valencià...

No sé si serà per a tant, però li vam fer una competència digna al Madrid-Barça. El Bernabeu estava ple i el Micalet també, així que estem empatats. I que fora tant transcendental o no, no sé. Vam fer un concert ben pensat, ben preparat, vam tocar les cançonetes i va haver un rollo audiovisual molt chulo. Estem prou contents.

El Micalet no pareix a pripori un lloc massa triat per part dels grups de rock d’aquesta ciutat per presentar els seus àlbums. Perquè el vas escollir?

Ja estava un poc cansat de tocar en tots els garitos de València, i no tocar en condicions. En els llocs que sonen bé, no es pot veure bé al grup, i en els llocs que es pot veure bé, sona com el cul. Es molt difícil a València trobar un lloc per a tocar que presente unes característiques de qualitat de so, que la gent estiga a gust veient-ho, que no et cobren una sablà pel concert. Vaig pensar en el Micalet com una de les primeres opcions. Es un espai mitja, i te unes qualitats de so i espai acordes al que volíem fer, perquè també vam fer projeccions, un rollo mes teatral...la veritat es que volia fer-ho. Jo porte tota la vida fent concerts a València, i ni havia fet mai cap en cap teatre. Ja era hora de provar una cosa nova.

Demà diumenge teniu prevista una altra actuació en el pub El Tornillo de València...

Sí, tocarem en El Tornillo demà a les sis de la vesprada, en acústic, en format trio perquè Endika es va a tocar amb Eurotrash Girl a Madrid. Aquest serà un concert amb menys volum, més distret, amb col·laboracions d'altres cantants...és un bon pla per passar la vesprada del diumenge, esteu tots convidats.

¿S’ha begut molt de bon vi per a la creació del disc ?

És una cosa constant. El vi és una cosa que està molt present en la nostra sang (riures), i la veritat és que no deixem mai de beure vi. Bevem vi quan assagem, bec quan estic a casa fent cançons, quan toquem en directe...És un fluid que ens inspira, ens ajuda a tenir-ho tot connectat.

He llegit que aquest disc resulta una mica mes pop que l’anterior. ¿Açò es una invenció per part de la crítica, o hi ha una mena de veritat, buscada conscientment, en aquesta informació?

Jo el que volia fer una disc anterior a l’altre. L’altre disc té més guitarres electriques, i és més rollo Neil Young, i aquest és més reposat, més tranquil. Jo crec que els dos son igual de pop, pop entès com a cançó popular que pots cantar en la dutxa, i els dos discs son molt pareguts en eixe aspecte. El que canvia es la perspectiva, l’estètica, com hem vestit cada cançó. Aquest àlbum té sons mes variats.

¿Com es que triares a Raul Fernandez, de Refree, per a les tasques de producció en aquest disc?

Jo volia fer un disc que no sabia com es feia. Quan vaig escriure les cançons fa dos estius, vaig arribar al convenciment que havia de ser totalment diferent al primer disc. No volia que tingués tanta guitarra elèctrica, tan rotllo Neil Young, volia que fora més encaminat a un vessant més...Tom Waits, per exemple. Jo sóc molt fan de Refree des que van començar, i sabia que Raúl era productor. Va ser la primera persona en la qual vaig pensar, té molta cultura i alhora és molt ianqui, i tots els matisos que a mi se m'ocorrien per a les cançons era el que estava fent ell. Em vaig posar en contacte amb ell, i va dir que sí. Va ser la primera opció, la veritat.

El començament del disc, amb la cançó que li dona títol, desprèn molta lluminositat, amb eixe toc de sentit de l´humor al final. Pareix com una reivindicació de la senzillesa enfront a eixa estúpida cerca de la perfecció inassolible...

Jo sempre he estat partidari que menys és més, i ja quan vam fer les sessions de preproducció amb Raúl tenia clar que volia una cosa senzilla, minimalista, però alhora que tingués molt impacte i amplitud. Des del principi triem utilitzar la mínima quantitat d'instruments possibles, sempre mantenint el sentit de la cançó. En "Gran", la primera cançó, per exemple, funciona. Hi ha una guitarra, baix, bateria, i una altra guitarra acústica. El que si hi ha és moltes veus. De vegades la perfecta cançó pop, que és un misteri que ningú té dominat, són quatre cosetes molt bé col·locades, en lloc de posar capes i capes de so, encara que això a Phil Spector també li funcionava bé. No hi ha regles en el moment de fer una cançó, hi ha moltes maneres. Nosaltres hem triat aquesta, i ha funcionat.

Aquest disc sembla més positiu i optimista, amb cançons com “El bon any”, que les de l’anterior àlbum « L’experiència gratificant », un àlbum en ocasions molt crític amb eixa concepció del progrés mal entès que denunciàveu en cançons com “Valencia eres una puta”. ¿Què ha ocorregut en aquest temps per aquest canvi d’actitud?

Moltes coses. Han passat dos anys i mitjà, jo estic més establert, tinc una dona i una filla. Veus les coses des d'una altra perspectiva i necessites explicar un altre tipus d'històries. Políticament anem a pitjor, és clar, a tot el món. Hi ha una regressió de l'estat del benestar i dels drets humans, cada vegada hi ha menys. Però en la meva vida particular he intentat també trobar una altra forma de fer cançons, que anessin una mica més directes i no peguessin tantes voltes. De tota manera crec que la crítica segueix estant aquí, a un nivell més dissimulat. Si les cançons són meves, jo sempre m'estic queixant, així que supose que això es transmetrà.

El vostre guitarrista, Endika Martín, compagina l’activitat en la banda amb la de membre d’Eurotrash Girl. ¿La resta de membres esteu ficats a altres tipus de projectes musicals ?

Avui dia no. Tots els membres del grup hem passat abans per Eurotrash Girl. Ens tirem una mà sempre que podem, amb els directes que i amb les grabacions. Però ara nosaltres estem dedicats únicament al Cor Brutal.

Se us considera els creadors de l’etiqueta “valenciana”, l’adaptació de l’anomena’t “americana” als ritmes, histories i llengua autòctona. ¿Us sembla correcta la definició?

Sí, perquè me la vaig inventar jo (riures). Un dia de ressaca em van preguntar que tipus de música feia, i jo segueixo pensant que fem rock americà, "americana", country rock,country pop, country folk...és el que fem nosaltres. El que passa és que ho cantem en una llengua que és la nostra, el valencià, i és una forma de barrejar altres coses. Però realment hi ha molta gent fent "valenciana", "catalana", o "mallorquina", hi ha molt grups que tenen tocs americans en la seva forma de fer les coses. Nosaltres igual ho explicitem més perquè som quatre barbuts amb camises a quadres i tal, però crec que el fet de néixer en un lloc o un altre no té en principi perquè marcar-te artísticament. Has de deixar-te conduir per la música que t'agrada.

Mariano López Torregrosa